CONTRADICCIONS

Hem fa molta gràcia què en l’època medieval tots els nobles tingueren  amants i que quan escoltaven a una simple serventa dient que l’honor no servia de res si s’és infeliç pensaren en donar-li colps de peu aquella alcavota. Em fa gràcia perquè els nobles amb eixa actitud l’únic que fan es donar-li la raó. Li donen la raó als servents perquè a ningú li agrada que una persona de poca confiança i en aquesta època d’una classe social inferior li diga una veritat que a tu  mateix et costa acceptar i sobretot renunciar.  A més, crec que no et poden tractar així pel simple fet de dir en veu alta el que ells mateixos pensen, però no s’atreveixen a dir en veu alta.

Sempre està bé saltar-se aquest tipus de normes, perquè sense eixos moments cap d’ells hauria tingut un o una amant. També puc afegir que eixos valents que tenien la força suficient com per a anular un casament i enfrontar-se a tota la seua família i la societat eren l’enveja de tots els amants enamorats de l’època.  

NO MATARÀS

Un dels deu manaments es <<no mataràs>> per això m’ha cridat molt l’atenció una conversació entre el canonge Vicent Climent i Joanot Martorell. En aquest diàleg Joanot justifica que el món dels cavallers exigeix la mort de certes persones de la mateixa manera que el Papa feia servir un exèrcit i proclamava la necessitat d’una croada en contra dels infidels per rescatar Terra Santa on havia de morir molta gent.  Però el que m’ha cridat l’atenció no es aquest fet, el qual també té una reflexió, sinó la resposta del canonge. Vicent Climent li contesta que quan Déu para de no matar no es refereix als animals i si els musulmans no estan batejats no han adquirit la categoria d’éssers humans , sinó que són com les bestioles del bosc!! Quan vaig llegir això em vaig quedar bocabadada,  el termini d’ésser humà no és una característica que rebem quan ens bategen sinó que es tracta d’una espècie, o es pertany o no, no es pot adquirir amb el temps.

D’altra banda, la religió és un acte de fe cap a una persona de la que no sabem si existeix de veritat o no, per tant veig la necessitat de fer una croada.  La religió i la fe són coses personals i individuals que cadascun ha d’elegir llibrement i no ha de ser una imposició, perquè sinó no hi ha cap acte de fe voluntari i real. A més, una cosa feta sense ganes mani no eixirà bé. 

LES COMPARACIONS SÓN ODIOSES

M’agrada molt la descripció que fa l’autor o en aquest cas Joanot Martorell de la ciutat de Londres, perquè reflecteix perfectament la mentalitat d’un estranger. Amb això vull dir què  sempre que arribem a una ciutat o un país que diferent sempre el comparem amb el nostre i sempre hi ha detalls on es deixa clar que com les coses de casa no hi res.  També em crida molt l’atenció cóm es descriu l’actitud dels anglesos davant d’un estranger i sobre tot els pensaments que té el protagonista quan escolta per primera vegada l’anglès. Per a nosaltres ja és difícil arribar a un país estranger on no coneixem ningú i per molt que coneixem la llengua sempre ens  sona com xinés. Aleshores, per a una persona medieval, en aquest cas un valencià, arribar a una ciutat com Londres on la llengua que es parla no prové del llatí i les diferències en  la societat i les modes que segueix la cort i l’alta noblesa, perquè hi ha que recordar que Espanya sempre ha estat un poquet retardada en aquests aspectes, era com anar a un món totalment distint.

M’hauria agradat molt vore a una persona de l’època en aquesta situació tan compromesa, però amb els pensaments i objeccions de l’autor crec que em puc fer una idea. 

EL PODER NO DONA DRETS

Supose que tots vos heu adonat moltes vegades que les persones poderoses, amb diners i influències tracten els inferiors amb superioritat i de vegades inclòs faltant el respecte. Doncs bé, això li ocorre a Joanot Martorell amb la reina de Castella Maria, la qual li demana respecte i obediència quan ella ofèn i insulta no sols a Joanot, sinó també a tots els cavallers i als seus vassalls.

Em pareix lamentable que una persona que té diners pel simple fet de tindre’ls pense que té dret a tractar a la resta com li done la gana i sense pensar en els seus sentiments. Crec que aquest tipus de persones no han de dirigir cap cosa ni una empresa ni un país ni rés. Una persona que només pensa en el seu propi benefici i que utilitza tots els medis possibles per a aconseguir-los ja siguen bons, roïns o pitjors sense pensar en cap altre que ells mateixos.    

Al llibre hi ha un moment en el que entre els nobles valencians comença a surar un malestar envers la Corona, perquè no podien permetre que el rei passàs per damunt del dret de moltes generacions de nobles. És cert que és un tant injust, però em pareix bé què els nobles passaran per aquesta situació i entengueren la situació constant en la que vivien la resta de persones. Segurament quasi ningú es plantejaria aquesta comparació i apreciaria la injustícia què es cometia amb els llauradors, ja que mai estaven tan pobres com ells i sempre coneixien algú que els podia ajudar. 

MORIR EN NOM D’ALGÚ

Quan conten les batalles i les guerres em fa molta gràcia que hi haja un exèrcit sencer disposat a morir en nom del seu rei o del seu president, però que aquests no participen en la batalla i que quan els agafen quasi no oposen resistència per temor a que la seua vida corra perill. Mai no he entés,i crec que tampoc ho entendré, com un problema entre dos persones pot arribar a involucrar a un poble sencer. D’acord si es tracta duna revolució del poble en contra del poder del seu governador crec que és comprensible i necessari que intervinga en eixe “conflicte”, però no per altra raó. Antigament, però molt més del que et pots imaginar, els conflictes d’aquests tipus es solucionaven amb una batalla a mort entre les dos persones involucrades o rivalitzades i en cas que es feren trampes o que finalitzara amb un empat els dos exercits lluitarien, però no abans de la lluita anterior.

En la meua opinió una guerra mai no es necessària i en cas que es duga a terme  no es necessari que involucre la mort de persones innocents en la causa .  

MATRIMONIS DE CONVENIÈNCIA

Hui dia es conegut per tot el món el fet que en segles passats els matrimonis entre la gent amb diners es feien amb motiu d’interessos econòmics i socials. Sé que no puc fer una crítica a aquesta relació des de el meu punt de vista modern, però crec que si moltes dones tenien amants en eixa època era perquè no estaven d’acord amb la mentalitat de l’honor i la defensa del patrimoni familiar mitjançant una sèrie de matrimonis. També crec que per molt diferents que siguen les èpoques els sentiments no poden canviar, perquè són una cosa que no podem controlar, que no depèn de la nostra cultura i societat. Per això pense que si hui dia les dones (no puc parlar pels homes) concebem el matrimoni i l’amor junts, antigament també i més en unes “dones” que es cassaven molt joves , és a dir, unes “dones” d’uns deu o tretze anys que feia poc havien deixat el món infantil de les fantasies i del somni d’un príncep blau, com es diu hui dia, però que sabia quin era la seua finalitat en aquest món (ser mare i assegurar o augmentar el patrimoni de la seua família).

Una altra cosa que no m’agrada gens d’aquest tipus de matrimoni són tant el fet de l’edat del marit i com el fet de la dot. Pel que sabem les xiquetes tenien que casar-se amb homes de quaranta anys i a més la família li havia de doner molts diners al marit per a que acceptara el matrimoni. Definitivament això pareix una venta de dones, perquè si un home major rep diners per casar-se amb una xiqueta quin altre nom pot rebre que venta de dones? Posats en aquesta situació prefereix la religió musulmana on es el marit qui té que pagar al pare per la seua filla, ja que ha de compensar tots els anys que l’ha tingut que mantindre. Encara que no sé què és millor, perquè sempre et tracten com un objecte. En la primera et venen com si volgueren desfer-se de tu per tindre un gasto menys i en la segona et compren com volent demostrant l’amor que et tenen, encara que quasi mai no s’han vist abans de la boda.

He continuat llegint hi he descobert el que s’anomena BODES SORDES, la qual cosa bé a confirmar el que jo ja pensava sobre els sentiments amorosos de les dones al llarg de la història. També queda bastant reflectit en el llibre en aquest tipus de boda sempre és la dona la que posa els sentiments, és a dir, per estúpides i confiades acabem sent utilitzades.

 Aquestes bodes són una manera de celebrar el vincle matrimonial que està admés legalment i als ulls de Déu encara que a penes s’usava i que era emprat quan una de les parts de la família no estava d’acord amb el matrimoni o quan el desig dels enamorats era superior a la seua paciència. Consistia en declamar davant d’un crucifix la tradicional fórmula de consentiment mutu per verba de praesenti. Primer ego te recipio in meam, per la qual l’home acceptava la dona, i després la resposta: et ego in meun, per la qual cosa la dona acceptava ser presa. Quan la dona era desflorada el matrimoni era oficialment legal.