MOMENTS ABANS DE LA MORT

Sempre que estudiem batalles i guerres o veiem pel·lícules de pirates pensem en els actes narrats, uns actes massa superficials que no ens conten eixos moments en que els soldats d’una guerra o els tripulants d’un vaixell han de fer front a la mort. Crec que no hi ha paraules per a descriure eixos moments on no saps si vas a viure, on veus com el teu voltant està desolat amb desenes de persones  demanant ajuda, veient morir a familiars o amics , sentir eixa solitud i la impotència de què fer. No saps si has d’ajudar els ferits, si has de fugir, si t’has d’amagar, si t’has d’emportar els teus amics d’aquell lloc... fins i tot et pots plantejar la manera en la que vols morir, lluitant, amagat o fugint com un covard o al voltant dels teus amics ferits o morts. Jo sempre he pensat que si em trobara en una situació d’aquest tipus no sabria què fer, però no por indecisió ni res d’això, sinó per impotència. Sempre he cregut que jo seria el típic xiquet que apareix en les pel·lícules que es troba solet al carrer plorant en mig de la multitud escandalosa i temporitzada , sense saber què està passant,on està sa mare i que finalment es agafat per algú que sent llàstima o per la seua pròpia mare. Aleshores jo pense que la impotència d’eixe moment no em deixaria fer altra cosa que plorar fins que algú em tornara a la realitat.

D’altra banda, no em puc imaginar la situació d’eixa persona que està vivint i veient les mateixes coses, però també sap que va a morir. Eixa persona que té una ferida tan gran que sap que va a morir en qualsevol moment i sol, sense cap o quasi cap familiar prop, sense l’esperança de que el seu cos no siga abandonat al camp de batalla o que et soterren en una fosa comú, crec que són les persones més respectables de les que poden existir. Crec que totes eixes persones que van morir en la Primera i en la Segona Guerra Mundial i que hui dia moren en les guerres, independentment de la seua ideologia, són respectables a la hora de la seua mort pel simple fet de tindre por davant d’eixa situació i no tenir ningú que t’acompanye en eixe llarga o curta agonia.

Bé, no vos he contat que relació existeix entre aquesta reflexió i el llibre, però crec que es pot entendre bastant bé. 

LA BARQUETA BOMBA

Un dels episodis que m’ha fet reflexionar és un en el que abans d’arribar a una batalla naval tant els soldats com el rei creuen que no va a produir-se la batalla i quan veuen una xicoteta barqueta que s’aproxima al vaixell tots comencen a riure, ja que la barqueta es dirigia directament cap a la proa de la nau capdavantera. Em fa molta “gràcia”” comprovar l’estupidesa humana i eixa confiança que ens fa sentir superiors, perquè amb eixa petita embarcació de la que tots es reien els seus adversaris van aconseguir omplir el galiot en flames. Al mateix temps també em sorprèn la gran capacitat i visió d’estratègia de l’època, perquè a qui se li hauria ocorregut amagar les naus amb teles enormes de color blau marí i enviar una barqueta plena de pólvora conduïda per un suïcida per a que l’enemic s’acostara inconscientment i confiat a ells? No es tracta d’una estratègia militar molt preparada, difícil i complicada, sinó tot el contrari. Es tractava d’una estratègia molt simple i senzilla, però molt efectiva que a ningú se li hauria ocorregut ni planejar ni esperar com atac i per tant molt intel·ligent per part de la persona que va tindre la idea. 

LA SAVIESA DELS VELLS

Una cosa que m’ha cridat molt l’atenció és el fet que igual que ocorre hui dia amb els consells i els comentaris que fan els vells, en aquella època tampoc se’ls escoltava. Quan el pare de Joanot Martorell li diu que els cavallers i soldats del vaixell on van han fet el pitjor que pot fer un soldat (pensar que ha vençut abans de lluitar) Joanot no li presta atenció, atribueix el seu neguit a l’edat i a la manca de vitalitat que li ve associada, perquè són el millor exèrcit del món. Aquest aspecte m’ha cridat molt l’atenció no solament pel fet que moltes vegades donem  per suposat una cosa que encara no ha ocorregut, sinó perquè jo pensava que en aquesta època l’opinió de l’home més major de la família, o qualsevol major a tu, havia d’anar a missa. 

El concepte que jo tenia sobre la relació entre els homes d’aquests temps era que el “joves” anaven a demanar-li consell als vells per la seua  saviesa de l’experiència. Hui dia també ocorre el mateix, vull dir, quan el nostre avi o qualsevol persona major que els nostres pares o aquests mateixos ens donen un consell sobre un problema personal o comenten alguna cosa sobre l’actitud dels adolescents i de la societat actual sempre pensem que no saben de què parlen, que no el comprenen perquè són d’altra època i altres costums, perquè són massa majors i poden tindre problemes mentals...

No som capaços d’agafar un consell seu fins que per la nostra pròpia experiència o la d’una persona que viu al nostre entorn i de la nostra edat apreciem el seu valor i que potser fora el  millor consell que ens han donat en la nostra vida. Això mateix també li ocorre a Joanot en eixe viatge, ja que el seu pare li diu que posar-se l’armadura en un vaixell només el fa un boig o un estúpid, perquè si hi ha un atac i caus a l’aigua moriràs arrossegat pel pes. Aquest consell juntament amb una explicació que serveix com si es tractara d’una experiència personal li va salvar la vida al protagonista, per això vos dic que no fa falta que vos prengueu totes les coses que diuen els majors al peu de la lletra, però si que les tingueu en compte i que les reflexioneu perquè potser alguna os salve la vida o d’una mala situació. 

LLEGENDES,ÀNIMES I AMULETS PROTECTORS

La primera cosa que m’ ha cridat l’atenció és que els homes valerosos i rudes creguessen en el poder de les ànimes i dels esperits, que portaren amulets protectors als quals confegien poders immensos i  miraculosos. La veritat és que no es tracta d’una cosa molt cridanera, ja des de sempre l’ésser humà ha necessitat i necessita creure en coses més poderoses que ell mateix a qui li puga pregar per la seua sort i la seua vida en moments difícils.

D’altra banda, el fet que en una època on la religió i la creença en Déu fou tan gran és estrany que uns cavallers creuen en amulets, jo trobaria més normal que li resaren a una verge o a Déu,  la qual cosa explicaria que els portaren amagats. Amb això vull dir que ells mateixos reconeixen que es tracta d’una creença pagana, però som tan cabuts i tant indefensos que quants més amulets portem creiem que estarem  millor protegits, però de veritat un amulet ens pot protegir o es tracta d’una espècie d’efecte placebo? Amb els amulets sóc d’aquells que pensen que només es tracta d’un objecte on nosaltres plasmen les nostres esperances de superació i que quan l’agafem és com si ens transmetrien eixes esperances a nosaltres mateixos, amb això vull dir que només es tracta d’una projecció d’ ”energia positiva” cap a un objecte que fem subconscientment i que amb la creença de la seua efectivitat ens fa sentir estalvis.

La creença en les llegendes i en el poder de les animes i dels esperits només em fa reafirmar-me sobre la religiositat existent en l’època medieval i en l’existència d’infern al mateix temps que d’històries que recolzen l’existència de tots els anteriors. 

Les cendres del cavaller

Aquesta vegada vaig a començar a llegir Les cendres del Cavaller de Silvestre Vilaplana. Encara no he començat, però pel que he llegit a la contraportada vos puc dir que es tracta d'un llibre que parla de la vida de l'autor del Tirant lo Blanc, és a dir, de Joanot Martorell.
Segons la contraportada aquest llibre està escrit com si el propi Joanot Martorell ja vell, sense dineres, amics, prestigi... i coneixedor que la mort l'assetja; l'escriguera en forma de carta a Martí Joan de Galba per pregant-li que preserve la seua joia més valuosa ( Tirant lo Blanc) conscient que el món desl cavallers està condemnat a la desaparició. 

He mirat el llibre i com que no té cap capítol, perquè es tracta d'una carta, la dinàmica que seguiré per parlar-vos del llibre serà comentar aquelles coses que més m'hagen cridat l'atenció i m'hagen fet reflexionar.