Reflexió personal

Quan vaig començar a llegir aquest llibre tenia moltes ganes, ja que sempre he volgut llegir i conéixer la història d'Anna Frank.  Amb tot i aixó, el principi em va defraudar un poc, ja que Anna és encara molt menuda i només conta coses interessants per a una xiqueta de dotze anys. Havia decidit que aquest llibre no m'agradava, però hi havia alguna cosa que em deia que havia de continuar llegint. Hi m'alegre d'haver-ho fet, ja que després de tot Anna evoluciona i madura, apareix una xiqueta molt intel·ligent i amb la que em sent totalment identificada. Jo també tinc pensaments sobre els meus pares i les persones del meu entorn que em donen vergonya tindre, també sóc una persona que té un caràcter molt particular, que li agrada contestar a tothom... 

La cosa que més impotència em causa és el fet de la seua captura i de la seua mort, ja que van ser capturats tan sol a menys d'un any de la fi de la guerra i van morir , ella i la seua germana, un mes abans de la alliberació del seu camp de concentració, per no parlar de Peter que va morir tres dies abans del mateix fet. 

Aquest llibre m' ha agradat i el recomanaria a aquelles persones que encara creuen en la vida eterna mitjançant l'escritura, als interessats en aquest tema i a totes eixes persones que encara no creuen saber qui són.

Ací vos deixe un enllaç a una pàgina que crec que vos ajudarà a entendre millor la història d'Anna Frank i la resta de refugiats. Es tracta d'una visió de l'oficina i la casa on s'amagaven. L' únic impediment és que la pàgina es troba en anglès, però tot s'enten molt bé.

http://www.annefrank.org/en/Subsites/Home/Enter-the-3D-house/#/map/

Vida eterna

Dimecres, 5 d'abril de 1944

" No vull haver viscut per a res, com la majoria de les persones. Vull ser d'utilitat i alegria per els que viuen al meu entorn, encara sense conèixer-me. Vull seguir vivint, encara després de morta! I per això li agraïsc tant a Déu que m'haja donat des que vaig nàixer l'oportunitat d'instruir-me i d'escriure, és a dir, d'expressar tot el que porte dins de mi" Va escriure Anna Frank aquest dia.

Quan he llegit aquest breu i intens paràgraf m'ha caigut l'ànima als peus. Anna no volia morir, volia viure per a l'eternitat gràcies a aquest diari i ho ha aconseguit, potser encara siga prompte per a establir aquesta conclusió, però estic segura que qualsevol persona amb capacitat de raonar de hui dia sap qui és Anna Frank i quina és la seua història. 

Poques persones aconsegueixen aquests objectius i més a més, sense voler. El que vull dir és que hi ha moltes persones que passaran a la història i que han passat a formar part d'ella sabent que ho estan fent, però Anna s'ha fet "famosa" després de la seua mort, gràcies a la seua innocència i a la seua naturalitat. 

Aquest és un dels principals motius pels que m'agrada llegir llibres d'aquest tipus d'històries, no vull que les seues històries ni les seues vides s'obliden.Tots tenim dret a viure eternament i hi ha molt pocs que ho aconseguisen, per tant, per què no contribuir a formar part de la vida eterna d'aquestes persones? 

Els amics de veritat

Dimarts, 7 de març de 1944

"Què importa si només em queden unes poques persones al meu voltant si aprecien la meua manera d'actuar i el meu caràcter?" Diu Anna aquest dia. Aquestes paraules apareixen per conseqüència d'aquest canvi que estic apreciant en la seua manera de pensar, però és veritat que quan estavem al col·legi erem més despreocupats i teniem més "amics"?. La veritat, no coneixiem el significat de la paraula amic o almenys no tot el seu significat.

Aquesta reflexió que fa Anna ma cridat l'atenció, perquè quan vaig arribar a l'institut, és a dir, amb la seua edat jo també em feia eixes preguntes. Quan arriba certa edat, i més encara quan arribem a l'institut, molts ens preguntem què ha ocorregut amb els nostres amics que feia uns anys ho eren tot per a nosaltres; què ha ocorregut amb eixa despreocupació amb la que vivíem... Però aquestes preguntes només apareixen al principi del canvi, ja que es tracta d'una situació a la qual no estem acostumats i volem tornar a les coses segures i conegudes. Però, la veritat és que no volem tornar, amb el temps ens agrada aquesta vida més madura i responsable. Això mateix és el que pensa Anna i cada vegada em sent més identificada amb ella. 

Els amics

Divendres, 28 de gener de 1944

Unes de les coses que va permetre la vida "quotidiana" en aquell amagatall va ser la visitia, els regals, les conversaciones i l'afecte que els van demostrar els seus protectors. Mai van dir res de la carga que suposava per a ells aquell acte, doncs si els descobrien ells correrien la meteixa sort que la família Van Daan i els Frank.

Hi havia persones que no eren capaces de trair la seua consciència ni la seua moral per damunt de tot, fins i tot per damunt de tot el que succeïa al seu voltant. En aquestes situacions és quan els amics vertaders apareixen i ells van ser uns amics que quasi perdren la seua vida per defensar la dels seus amics.

Pertany a l'ahir

Diumenge, 2 de gener de 1944

Aquest dia és molt important, ja que mostra l'evolució de maduresa que experimenta Anna des de que començà el seu diari. Aquest dia Anna reconeix la seua crueltat amb sa mare, no es reconeix en les seues paraules i afirma que en moltes pàgines ara signaria amb <<Pertany a l'ahir>>.

M'alegre d'aquesta rectificació, del mateix mode que m'alegra saber que el llibre comença a prendre una nova direcció. Estava un poquet farta d'escoltar problemes series expressats sense cap serietat, contats per una xiqueta de dotze anys. Els respecte i vull llegirlos, però crec que en aquesta part del llibre vaig a sentir-me més idenfiticada amb Anna, quasi té la mateixa edat que jo i per tant pensem d'una manera molt similar. Sense voler ofendre a ningú. 

Paraules dures

Dissapte. 30 d' octubre de 1943

Anna expresa el sentiment roín que té cap a la seua mare i jo me pregunte quina va ser la reacció del seu pare quan va llegir aquest diari. És cert, tots alguna vegada hem pensat la quantitat de coses que fan malament els nostres pares, hem pensat en que no volem ser com ells, tenim pensaments roíns sobre ells... però, cuantes vegades s'han adonat d'eixe sentiment literalment? És a dir, ells poden sospitar els nostres pensaments amb el nostre comportament, les nostres mirades, alguna paraula malsonant...però mai no saben quins són exactament els nostres pensaments, sense cap "filtre de contenció" o censura.

Per això mateix, em pregunte quina va ser la reacció del pare de Anna Frank quan va llegir aquestes paraules tan dures, ja que es tractava d'un sentiment que la seua filla morta en un dels camps de concentració de jueus va experimentar i amb el qual va viure la major part de la seua vida. Podia ell enutjar-se amb sa filla? Tenia ell la culpa de no haver vist i evitat eixe malestar? En la meua opinió, es tracta d'un pensament adolescent sense censura, es pot dir el mateix sense ser tan cruel. Ella mateixa ho reconeix quan fa una ampliació del seu diari poc abans de ser capturada, de la mateixa manera que no nega l'existència d'eixe sentiment per a sempre.

Represalies polítiques

Dimarts, 18 de maig de 1943 

"Tots els estudiants han de signar una llista del Govern declarant que <<simpatitzen amb tots els alemanys i amb el nou ordre polític>> " Escriu Anna aquest dia, però la qüestió és que més del 80% dels estudiants es negaven a trair la seua consciencia, com a conseqüència els portaven a camps de treball a Alemania. 

Amb aquesta represalia entenem que tracten de mostrar a aquests estudiants qué li ocorre a aquells que ajuden els jueus, però en la meua opinió només podien canviar la seua forma d'actuar davant d'ells. Els portaven al costat dels jueus i els feien treballar com a ells amb l'única diferència que la seua estança allí era temporal. Personalment, crec que quan aquestes persones eixien havien guanyat determinació a l'hora de recolzar els jueus, ja que els havien demostrat en les seues propies carns el que els feien.

Quina millor manera havia per adonar-se de l'ajuda que necessitaven els jueus que posar-se en la seua situació?

Aquest és el meu pensament i pel que crec no es tractava de la realitat, ja que molts pocs jueus rebien aquesta ajuda. 

Egoisme

Dimecres. 13 de gener de 1943

Encara queden dos anys llargs per a que es declare la fi de la guerra i això ho saben tots. Tota la fmília Frank i els seus companys saben que els aliats comencen a guanyar batalles, però encara no veuen la seua fi. Porten quasi un any tancats, amagats, sense relacionar-se amb altres persones, un any sense passejar pels  carrers amb tranquil·litat, un any sense fer res d'una vida quotidiana i encara saben que han de passar més temps allí tancats.

Arribats a aquest punt i a aquesta part de la lectura, he de dir que em sorpren la seua capacitat i la capacitat en general de l'èsser humà per a aguantar totes estes situacions. Lluiten i s'amaguen per a defendre la seua vida, no importa qué hagen de fer : passar dos anys amagats en males condicions, sense relacionar-se quasi amb ningú...no importa, aquestes situacions són sostenibles pel simple fet de l'esperança en un futur, en un demà lliure. 

Anna diu que es sent "egoista" per pensar així, pen pensar en qué farà quan acabe la guerra, però la realitat és que no té cap motiu per sentir-se així, doncs només tracta d'animar-se, de superar eixa situació durant un moment, de prendre forces per continuar fent eixe esforç. 

Les malalties i la religiositat

Dijous, 29 d'octubre de 1942
El pare d'Anna agafa la viruela durant el principi de la seua estança a la casa secreta. En aquest moment una malatia d'eixa importància no es la podien permetre, ni ells ni cap altre refugiat, ja que la viruela sol ser una malaltia difícil de patir en persones majors en condicions normals, aleshores, per a ells devia ser el pitjor. Viven en unes condicions prou pèssime i no podien cridar a cap metge. Poc després Anna es pregunta per qué sa mare l'obliga a ser beata i religiosa, jo crec que aquestta pregunta es pot resoldre sense cap dubte. Com ja he dit, vivien en males condicions i no podien cridar un metge, una malatia podria suposar la mort i l'únic reme que tenien era en part la fe en el seu Déu. Un Déu que els havia portat fins eixe amagatall i que volien els ajudara a continuar allí, amb els seus. Irònic no? La veritat és que no tant.

Quan he entés aquestes dificultats sanitàries la meua pregunta ha sigut: Què ocorreria si un dels amagats mor allí dins? Què farien? No podrien soterrar-li amb condicons, cap persona podria veure els familiars fent un forat al jardí ni a la familia soterrant-li. 

 No va ser el cas d'aquesta família, però en eixes condicions sanitàries i amb les dificultats per trobar aliment, segur que li va ocòrrer a més d' una. No puc ni imaginar-me el patiment que van sofrir eixes famílies per no soterrar com és degut els seus familiars, però des d'aquest punt de vista no sé qué és pitjor si morir prop dels teus sense tindre un enterrament en condicions o que t'assassinen sense pietat, sol, després de desenes d'humiliacions i sent enterrat en una fossa comú.

Les notícies

Divendres, 9 d'octubre de 1942

Anna està preocupada perquè les notícies i la informació sobre els camps de concentració no paren d'arribar  i sempre són horroroses. La Gestapo tracta malament a tots els jueus que han d'anar allí i cap veí que ho veig és capaç de prestar-los ajuda, perquè  tots estan atemorits per la brutalitat i la crueltat alemanya. Poc després comencen a posar preu als jueus, ja no estan segurs en cap lloc.A més a més, són contiuament bombardejats pels avions anglesos i tenen molta por.

La situació moral i l'estat anímic dels jueus amagats cada vegada havia de ser menys, no cessaven les notícies de violacions, de mort, de treballar fins la mort, de talls de pèl...dels camps de concentració on se'ls emportaven. Viven atemorits pel fet de no ser encontrats, però eixe temor és encara major quan saps quéè t'espera quan et troben.

Què és millor tindre por per viure en la ingnorància o per saber una part horrorosa de les coses? Jo no sé què pensar, doncs els primers jueus que foren capturats vivien en la ignorància i van patir menys la seua estança en la "vida real", però si saps el que et poden fer tens més ganes de que no et troben, estàs preparat i alerta quan estàs allí, capturat. No sé, què és millor, però sé que aquestes situacions no deurien ocórrer mai. 

La ràdio i l'esperança

Dissabte. 11 de juliol de 1942

<<Anit vam baixar per a escoltar la ràdio, però li vaig demanar al meu pare que ens pujàrem ràpid al pis de dalt perquè no volia que els veïns ens escoltaren o ens veiessin>>

Quan he llegit això no sé molt bé qué he pensat, perquè es tracta d'unes persones que porten dies en un amagatall veient, parlant, convivint i barallant-se tots els dies amb les mateixes persones. No tenen cap medi de distracció que no siguen llibres o alguna visita dels seus protectors, però que preferisquen apagar la ràdio per por abans que escoltar  la veu d'altra persona. Pareix una tonteria però en la meua opinió crec que en eixes situacions escoltar una veu desconeguda amiga és molt gratificant, perquè això vol dir que la gent sap que estan ahí que no s'han oblidat d'ells i que prompte arribarà l'ajuda.

També és cert que les notícies que es rebíen en 1942 no eren massa bones, doncs la guerra encara tardaria tres anys en terminar. És massa cruel i frustrant tindre esperances que algú els vaja a ajudar i que cada vegada siga més hipotètica eixa opció. Aleshores, el fet de que encara haguera dèbils i xicotetes veus que s'escoltaven per les ràdios i que animaven a la gent com la familia Frank i els Van Daan a resistir, té encara més mèrit, doncs ells es treien eixa por per poder escoltar les veus que els donarien forces morals. 

Comença el malson

Diumenge, 5 de juliol de 1942
Poc després de començar a llegir he trobat unes pàgines que m'han fet reflexionar. Es tracta del moment en el qual li diuen a Anna que es tenen que marxar de sa casa per a amagar-se. Resulta estrany veure com setmanes arrere la protagonista ens narra la normalitat amb la que conviu l'exclusió dels jueus i els alemanys senòfobs; i la rapidesa amb la que eixa façana cau i deixa vore la realitat. És en aquesta realitat on li diuen a xiquets i xiquetes encara immadurs i inexperimentats que en pocs dies s'amagaran durant mesos o anys, que no tornaran a vore els seus amics, que perdran tot el que volen si no es van; on criden per acudir a les jovenetes a citacions a soles amb els SS, és en aquesta realitat on no et pots fiar de ningú...
Aquestes poques pàgines m'han ajudat a comprendre la por constant amb què vivien, els que eren conscients del que estava ocorrent. Amb això el que vull dir és que no sé si seria capaç de viure amb la pressió de rebre tots els dies el correu i pregar perquè no hi haguera una citació, estar tot el dia en guàrdia per evitar preguntes indiscretes de persones poc convenients i fins i tot per saber qui té que vindre i qui és una visita inesperada.