Anna expresa el sentiment roín que té cap a la seua mare i jo me pregunte quina va ser la reacció del seu pare quan va llegir aquest diari. És cert, tots alguna vegada hem pensat la quantitat de coses que fan malament els nostres pares, hem pensat en que no volem ser com ells, tenim pensaments roíns sobre ells... però, cuantes vegades s'han adonat d'eixe sentiment literalment? És a dir, ells poden sospitar els nostres pensaments amb el nostre comportament, les nostres mirades, alguna paraula malsonant...però mai no saben quins són exactament els nostres pensaments, sense cap "filtre de contenció" o censura.
Per això mateix, em pregunte quina va ser la reacció del pare de Anna Frank quan va llegir aquestes paraules tan dures, ja que es tractava d'un sentiment que la seua filla morta en un dels camps de concentració de jueus va experimentar i amb el qual va viure la major part de la seua vida. Podia ell enutjar-se amb sa filla? Tenia ell la culpa de no haver vist i evitat eixe malestar? En la meua opinió, es tracta d'un pensament adolescent sense censura, es pot dir el mateix sense ser tan cruel. Ella mateixa ho reconeix quan fa una ampliació del seu diari poc abans de ser capturada, de la mateixa manera que no nega l'existència d'eixe sentiment per a sempre.
Deia Fuster que la vida es divideix en tres etapes: la infantesa, que és quan adores els teus pares; l'adolescència, quan els odies i la maduresa, que per a Fuster comença quan per primera vegada sents llàstima pels teus pares. Potser és veritat, no creus?
ResponderEliminar