Diumenge, 5 de juliol de 1942
Poc després de començar a llegir he trobat unes pàgines que m'han fet reflexionar. Es tracta del moment en el qual li diuen a Anna que es tenen que marxar de sa casa per a amagar-se. Resulta estrany veure com setmanes arrere la protagonista ens narra la normalitat amb la que conviu l'exclusió dels jueus i els alemanys senòfobs; i la rapidesa amb la que eixa façana cau i deixa vore la realitat. És en aquesta realitat on li diuen a xiquets i xiquetes encara immadurs i inexperimentats que en pocs dies s'amagaran durant mesos o anys, que no tornaran a vore els seus amics, que perdran tot el que volen si no es van; on criden per acudir a les jovenetes a citacions a soles amb els SS, és en aquesta realitat on no et pots fiar de ningú...
Aquestes poques pàgines m'han ajudat a comprendre la por constant amb què vivien, els que eren conscients del que estava ocorrent. Amb això el que vull dir és que no sé si seria capaç de viure amb la pressió de rebre tots els dies el correu i pregar perquè no hi haguera una citació, estar tot el dia en guàrdia per evitar preguntes indiscretes de persones poc convenients i fins i tot per saber qui té que vindre i qui és una visita inesperada.
Poc després de començar a llegir he trobat unes pàgines que m'han fet reflexionar. Es tracta del moment en el qual li diuen a Anna que es tenen que marxar de sa casa per a amagar-se. Resulta estrany veure com setmanes arrere la protagonista ens narra la normalitat amb la que conviu l'exclusió dels jueus i els alemanys senòfobs; i la rapidesa amb la que eixa façana cau i deixa vore la realitat. És en aquesta realitat on li diuen a xiquets i xiquetes encara immadurs i inexperimentats que en pocs dies s'amagaran durant mesos o anys, que no tornaran a vore els seus amics, que perdran tot el que volen si no es van; on criden per acudir a les jovenetes a citacions a soles amb els SS, és en aquesta realitat on no et pots fiar de ningú...
Aquestes poques pàgines m'han ajudat a comprendre la por constant amb què vivien, els que eren conscients del que estava ocorrent. Amb això el que vull dir és que no sé si seria capaç de viure amb la pressió de rebre tots els dies el correu i pregar perquè no hi haguera una citació, estar tot el dia en guàrdia per evitar preguntes indiscretes de persones poc convenients i fins i tot per saber qui té que vindre i qui és una visita inesperada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario