Reflexió personal

Quan vaig començar a llegir aquest llibre tenia moltes ganes, ja que sempre he volgut llegir i conéixer la història d'Anna Frank.  Amb tot i aixó, el principi em va defraudar un poc, ja que Anna és encara molt menuda i només conta coses interessants per a una xiqueta de dotze anys. Havia decidit que aquest llibre no m'agradava, però hi havia alguna cosa que em deia que havia de continuar llegint. Hi m'alegre d'haver-ho fet, ja que després de tot Anna evoluciona i madura, apareix una xiqueta molt intel·ligent i amb la que em sent totalment identificada. Jo també tinc pensaments sobre els meus pares i les persones del meu entorn que em donen vergonya tindre, també sóc una persona que té un caràcter molt particular, que li agrada contestar a tothom... 

La cosa que més impotència em causa és el fet de la seua captura i de la seua mort, ja que van ser capturats tan sol a menys d'un any de la fi de la guerra i van morir , ella i la seua germana, un mes abans de la alliberació del seu camp de concentració, per no parlar de Peter que va morir tres dies abans del mateix fet. 

Aquest llibre m' ha agradat i el recomanaria a aquelles persones que encara creuen en la vida eterna mitjançant l'escritura, als interessats en aquest tema i a totes eixes persones que encara no creuen saber qui són.

Ací vos deixe un enllaç a una pàgina que crec que vos ajudarà a entendre millor la història d'Anna Frank i la resta de refugiats. Es tracta d'una visió de l'oficina i la casa on s'amagaven. L' únic impediment és que la pàgina es troba en anglès, però tot s'enten molt bé.

http://www.annefrank.org/en/Subsites/Home/Enter-the-3D-house/#/map/

Vida eterna

Dimecres, 5 d'abril de 1944

" No vull haver viscut per a res, com la majoria de les persones. Vull ser d'utilitat i alegria per els que viuen al meu entorn, encara sense conèixer-me. Vull seguir vivint, encara després de morta! I per això li agraïsc tant a Déu que m'haja donat des que vaig nàixer l'oportunitat d'instruir-me i d'escriure, és a dir, d'expressar tot el que porte dins de mi" Va escriure Anna Frank aquest dia.

Quan he llegit aquest breu i intens paràgraf m'ha caigut l'ànima als peus. Anna no volia morir, volia viure per a l'eternitat gràcies a aquest diari i ho ha aconseguit, potser encara siga prompte per a establir aquesta conclusió, però estic segura que qualsevol persona amb capacitat de raonar de hui dia sap qui és Anna Frank i quina és la seua història. 

Poques persones aconsegueixen aquests objectius i més a més, sense voler. El que vull dir és que hi ha moltes persones que passaran a la història i que han passat a formar part d'ella sabent que ho estan fent, però Anna s'ha fet "famosa" després de la seua mort, gràcies a la seua innocència i a la seua naturalitat. 

Aquest és un dels principals motius pels que m'agrada llegir llibres d'aquest tipus d'històries, no vull que les seues històries ni les seues vides s'obliden.Tots tenim dret a viure eternament i hi ha molt pocs que ho aconseguisen, per tant, per què no contribuir a formar part de la vida eterna d'aquestes persones? 

Els amics de veritat

Dimarts, 7 de març de 1944

"Què importa si només em queden unes poques persones al meu voltant si aprecien la meua manera d'actuar i el meu caràcter?" Diu Anna aquest dia. Aquestes paraules apareixen per conseqüència d'aquest canvi que estic apreciant en la seua manera de pensar, però és veritat que quan estavem al col·legi erem més despreocupats i teniem més "amics"?. La veritat, no coneixiem el significat de la paraula amic o almenys no tot el seu significat.

Aquesta reflexió que fa Anna ma cridat l'atenció, perquè quan vaig arribar a l'institut, és a dir, amb la seua edat jo també em feia eixes preguntes. Quan arriba certa edat, i més encara quan arribem a l'institut, molts ens preguntem què ha ocorregut amb els nostres amics que feia uns anys ho eren tot per a nosaltres; què ha ocorregut amb eixa despreocupació amb la que vivíem... Però aquestes preguntes només apareixen al principi del canvi, ja que es tracta d'una situació a la qual no estem acostumats i volem tornar a les coses segures i conegudes. Però, la veritat és que no volem tornar, amb el temps ens agrada aquesta vida més madura i responsable. Això mateix és el que pensa Anna i cada vegada em sent més identificada amb ella. 

Els amics

Divendres, 28 de gener de 1944

Unes de les coses que va permetre la vida "quotidiana" en aquell amagatall va ser la visitia, els regals, les conversaciones i l'afecte que els van demostrar els seus protectors. Mai van dir res de la carga que suposava per a ells aquell acte, doncs si els descobrien ells correrien la meteixa sort que la família Van Daan i els Frank.

Hi havia persones que no eren capaces de trair la seua consciència ni la seua moral per damunt de tot, fins i tot per damunt de tot el que succeïa al seu voltant. En aquestes situacions és quan els amics vertaders apareixen i ells van ser uns amics que quasi perdren la seua vida per defensar la dels seus amics.

Pertany a l'ahir

Diumenge, 2 de gener de 1944

Aquest dia és molt important, ja que mostra l'evolució de maduresa que experimenta Anna des de que començà el seu diari. Aquest dia Anna reconeix la seua crueltat amb sa mare, no es reconeix en les seues paraules i afirma que en moltes pàgines ara signaria amb <<Pertany a l'ahir>>.

M'alegre d'aquesta rectificació, del mateix mode que m'alegra saber que el llibre comença a prendre una nova direcció. Estava un poquet farta d'escoltar problemes series expressats sense cap serietat, contats per una xiqueta de dotze anys. Els respecte i vull llegirlos, però crec que en aquesta part del llibre vaig a sentir-me més idenfiticada amb Anna, quasi té la mateixa edat que jo i per tant pensem d'una manera molt similar. Sense voler ofendre a ningú. 

Paraules dures

Dissapte. 30 d' octubre de 1943

Anna expresa el sentiment roín que té cap a la seua mare i jo me pregunte quina va ser la reacció del seu pare quan va llegir aquest diari. És cert, tots alguna vegada hem pensat la quantitat de coses que fan malament els nostres pares, hem pensat en que no volem ser com ells, tenim pensaments roíns sobre ells... però, cuantes vegades s'han adonat d'eixe sentiment literalment? És a dir, ells poden sospitar els nostres pensaments amb el nostre comportament, les nostres mirades, alguna paraula malsonant...però mai no saben quins són exactament els nostres pensaments, sense cap "filtre de contenció" o censura.

Per això mateix, em pregunte quina va ser la reacció del pare de Anna Frank quan va llegir aquestes paraules tan dures, ja que es tractava d'un sentiment que la seua filla morta en un dels camps de concentració de jueus va experimentar i amb el qual va viure la major part de la seua vida. Podia ell enutjar-se amb sa filla? Tenia ell la culpa de no haver vist i evitat eixe malestar? En la meua opinió, es tracta d'un pensament adolescent sense censura, es pot dir el mateix sense ser tan cruel. Ella mateixa ho reconeix quan fa una ampliació del seu diari poc abans de ser capturada, de la mateixa manera que no nega l'existència d'eixe sentiment per a sempre.

Represalies polítiques

Dimarts, 18 de maig de 1943 

"Tots els estudiants han de signar una llista del Govern declarant que <<simpatitzen amb tots els alemanys i amb el nou ordre polític>> " Escriu Anna aquest dia, però la qüestió és que més del 80% dels estudiants es negaven a trair la seua consciencia, com a conseqüència els portaven a camps de treball a Alemania. 

Amb aquesta represalia entenem que tracten de mostrar a aquests estudiants qué li ocorre a aquells que ajuden els jueus, però en la meua opinió només podien canviar la seua forma d'actuar davant d'ells. Els portaven al costat dels jueus i els feien treballar com a ells amb l'única diferència que la seua estança allí era temporal. Personalment, crec que quan aquestes persones eixien havien guanyat determinació a l'hora de recolzar els jueus, ja que els havien demostrat en les seues propies carns el que els feien.

Quina millor manera havia per adonar-se de l'ajuda que necessitaven els jueus que posar-se en la seua situació?

Aquest és el meu pensament i pel que crec no es tractava de la realitat, ja que molts pocs jueus rebien aquesta ajuda. 

Egoisme

Dimecres. 13 de gener de 1943

Encara queden dos anys llargs per a que es declare la fi de la guerra i això ho saben tots. Tota la fmília Frank i els seus companys saben que els aliats comencen a guanyar batalles, però encara no veuen la seua fi. Porten quasi un any tancats, amagats, sense relacionar-se amb altres persones, un any sense passejar pels  carrers amb tranquil·litat, un any sense fer res d'una vida quotidiana i encara saben que han de passar més temps allí tancats.

Arribats a aquest punt i a aquesta part de la lectura, he de dir que em sorpren la seua capacitat i la capacitat en general de l'èsser humà per a aguantar totes estes situacions. Lluiten i s'amaguen per a defendre la seua vida, no importa qué hagen de fer : passar dos anys amagats en males condicions, sense relacionar-se quasi amb ningú...no importa, aquestes situacions són sostenibles pel simple fet de l'esperança en un futur, en un demà lliure. 

Anna diu que es sent "egoista" per pensar així, pen pensar en qué farà quan acabe la guerra, però la realitat és que no té cap motiu per sentir-se així, doncs només tracta d'animar-se, de superar eixa situació durant un moment, de prendre forces per continuar fent eixe esforç. 

Les malalties i la religiositat

Dijous, 29 d'octubre de 1942
El pare d'Anna agafa la viruela durant el principi de la seua estança a la casa secreta. En aquest moment una malatia d'eixa importància no es la podien permetre, ni ells ni cap altre refugiat, ja que la viruela sol ser una malaltia difícil de patir en persones majors en condicions normals, aleshores, per a ells devia ser el pitjor. Viven en unes condicions prou pèssime i no podien cridar a cap metge. Poc després Anna es pregunta per qué sa mare l'obliga a ser beata i religiosa, jo crec que aquestta pregunta es pot resoldre sense cap dubte. Com ja he dit, vivien en males condicions i no podien cridar un metge, una malatia podria suposar la mort i l'únic reme que tenien era en part la fe en el seu Déu. Un Déu que els havia portat fins eixe amagatall i que volien els ajudara a continuar allí, amb els seus. Irònic no? La veritat és que no tant.

Quan he entés aquestes dificultats sanitàries la meua pregunta ha sigut: Què ocorreria si un dels amagats mor allí dins? Què farien? No podrien soterrar-li amb condicons, cap persona podria veure els familiars fent un forat al jardí ni a la familia soterrant-li. 

 No va ser el cas d'aquesta família, però en eixes condicions sanitàries i amb les dificultats per trobar aliment, segur que li va ocòrrer a més d' una. No puc ni imaginar-me el patiment que van sofrir eixes famílies per no soterrar com és degut els seus familiars, però des d'aquest punt de vista no sé qué és pitjor si morir prop dels teus sense tindre un enterrament en condicions o que t'assassinen sense pietat, sol, després de desenes d'humiliacions i sent enterrat en una fossa comú.

Les notícies

Divendres, 9 d'octubre de 1942

Anna està preocupada perquè les notícies i la informació sobre els camps de concentració no paren d'arribar  i sempre són horroroses. La Gestapo tracta malament a tots els jueus que han d'anar allí i cap veí que ho veig és capaç de prestar-los ajuda, perquè  tots estan atemorits per la brutalitat i la crueltat alemanya. Poc després comencen a posar preu als jueus, ja no estan segurs en cap lloc.A més a més, són contiuament bombardejats pels avions anglesos i tenen molta por.

La situació moral i l'estat anímic dels jueus amagats cada vegada havia de ser menys, no cessaven les notícies de violacions, de mort, de treballar fins la mort, de talls de pèl...dels camps de concentració on se'ls emportaven. Viven atemorits pel fet de no ser encontrats, però eixe temor és encara major quan saps quéè t'espera quan et troben.

Què és millor tindre por per viure en la ingnorància o per saber una part horrorosa de les coses? Jo no sé què pensar, doncs els primers jueus que foren capturats vivien en la ignorància i van patir menys la seua estança en la "vida real", però si saps el que et poden fer tens més ganes de que no et troben, estàs preparat i alerta quan estàs allí, capturat. No sé, què és millor, però sé que aquestes situacions no deurien ocórrer mai. 

La ràdio i l'esperança

Dissabte. 11 de juliol de 1942

<<Anit vam baixar per a escoltar la ràdio, però li vaig demanar al meu pare que ens pujàrem ràpid al pis de dalt perquè no volia que els veïns ens escoltaren o ens veiessin>>

Quan he llegit això no sé molt bé qué he pensat, perquè es tracta d'unes persones que porten dies en un amagatall veient, parlant, convivint i barallant-se tots els dies amb les mateixes persones. No tenen cap medi de distracció que no siguen llibres o alguna visita dels seus protectors, però que preferisquen apagar la ràdio per por abans que escoltar  la veu d'altra persona. Pareix una tonteria però en la meua opinió crec que en eixes situacions escoltar una veu desconeguda amiga és molt gratificant, perquè això vol dir que la gent sap que estan ahí que no s'han oblidat d'ells i que prompte arribarà l'ajuda.

També és cert que les notícies que es rebíen en 1942 no eren massa bones, doncs la guerra encara tardaria tres anys en terminar. És massa cruel i frustrant tindre esperances que algú els vaja a ajudar i que cada vegada siga més hipotètica eixa opció. Aleshores, el fet de que encara haguera dèbils i xicotetes veus que s'escoltaven per les ràdios i que animaven a la gent com la familia Frank i els Van Daan a resistir, té encara més mèrit, doncs ells es treien eixa por per poder escoltar les veus que els donarien forces morals. 

Comença el malson

Diumenge, 5 de juliol de 1942
Poc després de començar a llegir he trobat unes pàgines que m'han fet reflexionar. Es tracta del moment en el qual li diuen a Anna que es tenen que marxar de sa casa per a amagar-se. Resulta estrany veure com setmanes arrere la protagonista ens narra la normalitat amb la que conviu l'exclusió dels jueus i els alemanys senòfobs; i la rapidesa amb la que eixa façana cau i deixa vore la realitat. És en aquesta realitat on li diuen a xiquets i xiquetes encara immadurs i inexperimentats que en pocs dies s'amagaran durant mesos o anys, que no tornaran a vore els seus amics, que perdran tot el que volen si no es van; on criden per acudir a les jovenetes a citacions a soles amb els SS, és en aquesta realitat on no et pots fiar de ningú...
Aquestes poques pàgines m'han ajudat a comprendre la por constant amb què vivien, els que eren conscients del que estava ocorrent. Amb això el que vull dir és que no sé si seria capaç de viure amb la pressió de rebre tots els dies el correu i pregar perquè no hi haguera una citació, estar tot el dia en guàrdia per evitar preguntes indiscretes de persones poc convenients i fins i tot per saber qui té que vindre i qui és una visita inesperada. 

El Diarid d'Anna Frank

Aquesta vegada vaig a començar a llegir-me El Diari d'Anna Frank, encara que hi ha certes persones properes al meu entorn que no me l'han recomanat, perquè creuen que no és un llibre del meu estil. Abans de començar a escriure en el blog crec que és necessari que diga que tinc moltes espectatives amb aquest llibre, ja que tots sabem la fama que té i perquè, personalment, sóc una aficionada als llibres i les pel·lícules històriques. 

La tècnica que vaig a utilitzar serà la mateixa que amb l'ùltim llibre, és a dir, faré reflexions personales sobre aquelles parts del llibre que'm criden l'atenció. 

Espere que vos agrade i que no em deceba la seua lectura :)

LA MORT D’UN REI COVARD

De la mateixa manera que feia uns dies defenia a eixes persones que afronten la mort sols i en eixes circumstàncies amb el relat de la mort del rei Alfons puc dir tot el contrari. No dic que no té dret a tindre por de la mort, però em pareix massa lamentable què utilitze el seu poder i les seus influències per exigir que li busquen una solució per a la mort.

Es pot plorar i maleir tot el que vulguem, es tracta del nostre últim moment a la terra, però no per això t’has de comportar com un neci, un estúpid i un rei absolutista sense dignitat. 

VENJANÇA

Cap al final del llibre eixe esperit cavalleresc que ha caracteritzat el protagonista a l’hora del a defensa del seu honor canvia. Deixa a un costat les vies legals i publica per tota la ciutat de València les copies de les cartes amoroses que una dona que li estava fent la vida impossible li havia enviat feia molts anys.Com a conseqüència el marit de la dona va morir de la “impressió” i Joanot es sentia orgullós.

És cert que la venjança mai no porta res bo, però sembla que si no li fem patir un poquet de dolor a l’altra persona s’eixirà impune pel tracte que ens ha donat. D’altra banda, crec que la venjança que va fer Joanot no va estar molt encertada, perquè si pretenia fer-li mal a la dona no ho va aconseguir totalment. Podríem pensar que amb la mort del seu marit va sofrir, però si li posava les banyes no devia voler massa a eixe home. En la meua opinió va patir més pel seu honor que per la mort del seu marit.

LA PESTA

Durant el llibre apareix una epidèmia de pesta a banda de les dures condicions de vida i del temor que hi hauria d’haver per a deixar els teus éssers estimats a la porta de casa per a que se’ls enduguessen; el que jo ressaltaria seria l’existència de grups de flagel·lants. No entenc com davant d’una epidèmia de pesta que es pot contagiar fàcilment hi havia grups d’homes que caminaven pels carrers, bruts i tristos,  de la ciutat descalços i colpejant-se amb fuets amb ploms a les puntes.

Altra cosa que em crida l’atenció és el fet que Joanot diga que gràcies a Déu ningú dels seus va morir, només criats, vassalls i esclaus. Puc entendre que en aquesta  època no hi haja sentiments afectius cap a molts d’aquests, però sempre els coneixien a tots i hi havia algú amb el que tenien més confiança i crec que no se’ls deuria tractar com si foren desconeguts. 

L’HONOR

Em sorprèn molt el paper fonamental de l’honor dins de tot el llibre i de la vida dels cavallers en generals, perquè tot el que es feia tenia com motiu la defensa d’aquest o augmentar la seua fama entre la població. Durant tot el llibre Joanot tracta de defensar el seu honor i de recuperar-ho, però la realitat és que en eixa època no curaven de protegir això que era tan important. El procediment sempre era el mateix,  algú feia alguna cosa que atemptava o que es  podia considerar que ho feia, contra el teu honor o el de la teua família i el cavaller li desafiava al Juí de Déu. Que això també em crida molt l’atenció, en una baralla en la que s’acusava a un de mentider la solució era un desafiu al Juí de Déu, perquè  la força, l’experiència i la destresa amb les armes no influïen en eixe tipus de disputes, sempre guanyava el que deia la raó. Déu no estava a favor dels mentiders.  

Cada vegada que analitze més aquest món passat em pareix més irreal i sacat d’un llibre de ciència ficció, perquè lluiten per defensar el seu honor el qual ha sigut ofès quan un home ha fet bodes sordes amb la teua germana i després ho nega, però la teua germana accepta una recompensació econòmica. Estic d’acord en que en eixe cas es tracte de defensar l’honor de la germana, però si s’accepta la recompensació econòmica és com si et tractaren com a una prostituta i tu ho reconegueres davant de tota la societat. 

CONTRADICCIONS

Hem fa molta gràcia què en l’època medieval tots els nobles tingueren  amants i que quan escoltaven a una simple serventa dient que l’honor no servia de res si s’és infeliç pensaren en donar-li colps de peu aquella alcavota. Em fa gràcia perquè els nobles amb eixa actitud l’únic que fan es donar-li la raó. Li donen la raó als servents perquè a ningú li agrada que una persona de poca confiança i en aquesta època d’una classe social inferior li diga una veritat que a tu  mateix et costa acceptar i sobretot renunciar.  A més, crec que no et poden tractar així pel simple fet de dir en veu alta el que ells mateixos pensen, però no s’atreveixen a dir en veu alta.

Sempre està bé saltar-se aquest tipus de normes, perquè sense eixos moments cap d’ells hauria tingut un o una amant. També puc afegir que eixos valents que tenien la força suficient com per a anular un casament i enfrontar-se a tota la seua família i la societat eren l’enveja de tots els amants enamorats de l’època.  

NO MATARÀS

Un dels deu manaments es <<no mataràs>> per això m’ha cridat molt l’atenció una conversació entre el canonge Vicent Climent i Joanot Martorell. En aquest diàleg Joanot justifica que el món dels cavallers exigeix la mort de certes persones de la mateixa manera que el Papa feia servir un exèrcit i proclamava la necessitat d’una croada en contra dels infidels per rescatar Terra Santa on havia de morir molta gent.  Però el que m’ha cridat l’atenció no es aquest fet, el qual també té una reflexió, sinó la resposta del canonge. Vicent Climent li contesta que quan Déu para de no matar no es refereix als animals i si els musulmans no estan batejats no han adquirit la categoria d’éssers humans , sinó que són com les bestioles del bosc!! Quan vaig llegir això em vaig quedar bocabadada,  el termini d’ésser humà no és una característica que rebem quan ens bategen sinó que es tracta d’una espècie, o es pertany o no, no es pot adquirir amb el temps.

D’altra banda, la religió és un acte de fe cap a una persona de la que no sabem si existeix de veritat o no, per tant veig la necessitat de fer una croada.  La religió i la fe són coses personals i individuals que cadascun ha d’elegir llibrement i no ha de ser una imposició, perquè sinó no hi ha cap acte de fe voluntari i real. A més, una cosa feta sense ganes mani no eixirà bé. 

LES COMPARACIONS SÓN ODIOSES

M’agrada molt la descripció que fa l’autor o en aquest cas Joanot Martorell de la ciutat de Londres, perquè reflecteix perfectament la mentalitat d’un estranger. Amb això vull dir què  sempre que arribem a una ciutat o un país que diferent sempre el comparem amb el nostre i sempre hi ha detalls on es deixa clar que com les coses de casa no hi res.  També em crida molt l’atenció cóm es descriu l’actitud dels anglesos davant d’un estranger i sobre tot els pensaments que té el protagonista quan escolta per primera vegada l’anglès. Per a nosaltres ja és difícil arribar a un país estranger on no coneixem ningú i per molt que coneixem la llengua sempre ens  sona com xinés. Aleshores, per a una persona medieval, en aquest cas un valencià, arribar a una ciutat com Londres on la llengua que es parla no prové del llatí i les diferències en  la societat i les modes que segueix la cort i l’alta noblesa, perquè hi ha que recordar que Espanya sempre ha estat un poquet retardada en aquests aspectes, era com anar a un món totalment distint.

M’hauria agradat molt vore a una persona de l’època en aquesta situació tan compromesa, però amb els pensaments i objeccions de l’autor crec que em puc fer una idea. 

EL PODER NO DONA DRETS

Supose que tots vos heu adonat moltes vegades que les persones poderoses, amb diners i influències tracten els inferiors amb superioritat i de vegades inclòs faltant el respecte. Doncs bé, això li ocorre a Joanot Martorell amb la reina de Castella Maria, la qual li demana respecte i obediència quan ella ofèn i insulta no sols a Joanot, sinó també a tots els cavallers i als seus vassalls.

Em pareix lamentable que una persona que té diners pel simple fet de tindre’ls pense que té dret a tractar a la resta com li done la gana i sense pensar en els seus sentiments. Crec que aquest tipus de persones no han de dirigir cap cosa ni una empresa ni un país ni rés. Una persona que només pensa en el seu propi benefici i que utilitza tots els medis possibles per a aconseguir-los ja siguen bons, roïns o pitjors sense pensar en cap altre que ells mateixos.    

Al llibre hi ha un moment en el que entre els nobles valencians comença a surar un malestar envers la Corona, perquè no podien permetre que el rei passàs per damunt del dret de moltes generacions de nobles. És cert que és un tant injust, però em pareix bé què els nobles passaran per aquesta situació i entengueren la situació constant en la que vivien la resta de persones. Segurament quasi ningú es plantejaria aquesta comparació i apreciaria la injustícia què es cometia amb els llauradors, ja que mai estaven tan pobres com ells i sempre coneixien algú que els podia ajudar. 

MORIR EN NOM D’ALGÚ

Quan conten les batalles i les guerres em fa molta gràcia que hi haja un exèrcit sencer disposat a morir en nom del seu rei o del seu president, però que aquests no participen en la batalla i que quan els agafen quasi no oposen resistència per temor a que la seua vida corra perill. Mai no he entés,i crec que tampoc ho entendré, com un problema entre dos persones pot arribar a involucrar a un poble sencer. D’acord si es tracta duna revolució del poble en contra del poder del seu governador crec que és comprensible i necessari que intervinga en eixe “conflicte”, però no per altra raó. Antigament, però molt més del que et pots imaginar, els conflictes d’aquests tipus es solucionaven amb una batalla a mort entre les dos persones involucrades o rivalitzades i en cas que es feren trampes o que finalitzara amb un empat els dos exercits lluitarien, però no abans de la lluita anterior.

En la meua opinió una guerra mai no es necessària i en cas que es duga a terme  no es necessari que involucre la mort de persones innocents en la causa .  

MATRIMONIS DE CONVENIÈNCIA

Hui dia es conegut per tot el món el fet que en segles passats els matrimonis entre la gent amb diners es feien amb motiu d’interessos econòmics i socials. Sé que no puc fer una crítica a aquesta relació des de el meu punt de vista modern, però crec que si moltes dones tenien amants en eixa època era perquè no estaven d’acord amb la mentalitat de l’honor i la defensa del patrimoni familiar mitjançant una sèrie de matrimonis. També crec que per molt diferents que siguen les èpoques els sentiments no poden canviar, perquè són una cosa que no podem controlar, que no depèn de la nostra cultura i societat. Per això pense que si hui dia les dones (no puc parlar pels homes) concebem el matrimoni i l’amor junts, antigament també i més en unes “dones” que es cassaven molt joves , és a dir, unes “dones” d’uns deu o tretze anys que feia poc havien deixat el món infantil de les fantasies i del somni d’un príncep blau, com es diu hui dia, però que sabia quin era la seua finalitat en aquest món (ser mare i assegurar o augmentar el patrimoni de la seua família).

Una altra cosa que no m’agrada gens d’aquest tipus de matrimoni són tant el fet de l’edat del marit i com el fet de la dot. Pel que sabem les xiquetes tenien que casar-se amb homes de quaranta anys i a més la família li havia de doner molts diners al marit per a que acceptara el matrimoni. Definitivament això pareix una venta de dones, perquè si un home major rep diners per casar-se amb una xiqueta quin altre nom pot rebre que venta de dones? Posats en aquesta situació prefereix la religió musulmana on es el marit qui té que pagar al pare per la seua filla, ja que ha de compensar tots els anys que l’ha tingut que mantindre. Encara que no sé què és millor, perquè sempre et tracten com un objecte. En la primera et venen com si volgueren desfer-se de tu per tindre un gasto menys i en la segona et compren com volent demostrant l’amor que et tenen, encara que quasi mai no s’han vist abans de la boda.

He continuat llegint hi he descobert el que s’anomena BODES SORDES, la qual cosa bé a confirmar el que jo ja pensava sobre els sentiments amorosos de les dones al llarg de la història. També queda bastant reflectit en el llibre en aquest tipus de boda sempre és la dona la que posa els sentiments, és a dir, per estúpides i confiades acabem sent utilitzades.

 Aquestes bodes són una manera de celebrar el vincle matrimonial que està admés legalment i als ulls de Déu encara que a penes s’usava i que era emprat quan una de les parts de la família no estava d’acord amb el matrimoni o quan el desig dels enamorats era superior a la seua paciència. Consistia en declamar davant d’un crucifix la tradicional fórmula de consentiment mutu per verba de praesenti. Primer ego te recipio in meam, per la qual l’home acceptava la dona, i després la resposta: et ego in meun, per la qual cosa la dona acceptava ser presa. Quan la dona era desflorada el matrimoni era oficialment legal. 

MOMENTS ABANS DE LA MORT

Sempre que estudiem batalles i guerres o veiem pel·lícules de pirates pensem en els actes narrats, uns actes massa superficials que no ens conten eixos moments en que els soldats d’una guerra o els tripulants d’un vaixell han de fer front a la mort. Crec que no hi ha paraules per a descriure eixos moments on no saps si vas a viure, on veus com el teu voltant està desolat amb desenes de persones  demanant ajuda, veient morir a familiars o amics , sentir eixa solitud i la impotència de què fer. No saps si has d’ajudar els ferits, si has de fugir, si t’has d’amagar, si t’has d’emportar els teus amics d’aquell lloc... fins i tot et pots plantejar la manera en la que vols morir, lluitant, amagat o fugint com un covard o al voltant dels teus amics ferits o morts. Jo sempre he pensat que si em trobara en una situació d’aquest tipus no sabria què fer, però no por indecisió ni res d’això, sinó per impotència. Sempre he cregut que jo seria el típic xiquet que apareix en les pel·lícules que es troba solet al carrer plorant en mig de la multitud escandalosa i temporitzada , sense saber què està passant,on està sa mare i que finalment es agafat per algú que sent llàstima o per la seua pròpia mare. Aleshores jo pense que la impotència d’eixe moment no em deixaria fer altra cosa que plorar fins que algú em tornara a la realitat.

D’altra banda, no em puc imaginar la situació d’eixa persona que està vivint i veient les mateixes coses, però també sap que va a morir. Eixa persona que té una ferida tan gran que sap que va a morir en qualsevol moment i sol, sense cap o quasi cap familiar prop, sense l’esperança de que el seu cos no siga abandonat al camp de batalla o que et soterren en una fosa comú, crec que són les persones més respectables de les que poden existir. Crec que totes eixes persones que van morir en la Primera i en la Segona Guerra Mundial i que hui dia moren en les guerres, independentment de la seua ideologia, són respectables a la hora de la seua mort pel simple fet de tindre por davant d’eixa situació i no tenir ningú que t’acompanye en eixe llarga o curta agonia.

Bé, no vos he contat que relació existeix entre aquesta reflexió i el llibre, però crec que es pot entendre bastant bé. 

LA BARQUETA BOMBA

Un dels episodis que m’ha fet reflexionar és un en el que abans d’arribar a una batalla naval tant els soldats com el rei creuen que no va a produir-se la batalla i quan veuen una xicoteta barqueta que s’aproxima al vaixell tots comencen a riure, ja que la barqueta es dirigia directament cap a la proa de la nau capdavantera. Em fa molta “gràcia”” comprovar l’estupidesa humana i eixa confiança que ens fa sentir superiors, perquè amb eixa petita embarcació de la que tots es reien els seus adversaris van aconseguir omplir el galiot en flames. Al mateix temps també em sorprèn la gran capacitat i visió d’estratègia de l’època, perquè a qui se li hauria ocorregut amagar les naus amb teles enormes de color blau marí i enviar una barqueta plena de pólvora conduïda per un suïcida per a que l’enemic s’acostara inconscientment i confiat a ells? No es tracta d’una estratègia militar molt preparada, difícil i complicada, sinó tot el contrari. Es tractava d’una estratègia molt simple i senzilla, però molt efectiva que a ningú se li hauria ocorregut ni planejar ni esperar com atac i per tant molt intel·ligent per part de la persona que va tindre la idea. 

LA SAVIESA DELS VELLS

Una cosa que m’ha cridat molt l’atenció és el fet que igual que ocorre hui dia amb els consells i els comentaris que fan els vells, en aquella època tampoc se’ls escoltava. Quan el pare de Joanot Martorell li diu que els cavallers i soldats del vaixell on van han fet el pitjor que pot fer un soldat (pensar que ha vençut abans de lluitar) Joanot no li presta atenció, atribueix el seu neguit a l’edat i a la manca de vitalitat que li ve associada, perquè són el millor exèrcit del món. Aquest aspecte m’ha cridat molt l’atenció no solament pel fet que moltes vegades donem  per suposat una cosa que encara no ha ocorregut, sinó perquè jo pensava que en aquesta època l’opinió de l’home més major de la família, o qualsevol major a tu, havia d’anar a missa. 

El concepte que jo tenia sobre la relació entre els homes d’aquests temps era que el “joves” anaven a demanar-li consell als vells per la seua  saviesa de l’experiència. Hui dia també ocorre el mateix, vull dir, quan el nostre avi o qualsevol persona major que els nostres pares o aquests mateixos ens donen un consell sobre un problema personal o comenten alguna cosa sobre l’actitud dels adolescents i de la societat actual sempre pensem que no saben de què parlen, que no el comprenen perquè són d’altra època i altres costums, perquè són massa majors i poden tindre problemes mentals...

No som capaços d’agafar un consell seu fins que per la nostra pròpia experiència o la d’una persona que viu al nostre entorn i de la nostra edat apreciem el seu valor i que potser fora el  millor consell que ens han donat en la nostra vida. Això mateix també li ocorre a Joanot en eixe viatge, ja que el seu pare li diu que posar-se l’armadura en un vaixell només el fa un boig o un estúpid, perquè si hi ha un atac i caus a l’aigua moriràs arrossegat pel pes. Aquest consell juntament amb una explicació que serveix com si es tractara d’una experiència personal li va salvar la vida al protagonista, per això vos dic que no fa falta que vos prengueu totes les coses que diuen els majors al peu de la lletra, però si que les tingueu en compte i que les reflexioneu perquè potser alguna os salve la vida o d’una mala situació. 

LLEGENDES,ÀNIMES I AMULETS PROTECTORS

La primera cosa que m’ ha cridat l’atenció és que els homes valerosos i rudes creguessen en el poder de les ànimes i dels esperits, que portaren amulets protectors als quals confegien poders immensos i  miraculosos. La veritat és que no es tracta d’una cosa molt cridanera, ja des de sempre l’ésser humà ha necessitat i necessita creure en coses més poderoses que ell mateix a qui li puga pregar per la seua sort i la seua vida en moments difícils.

D’altra banda, el fet que en una època on la religió i la creença en Déu fou tan gran és estrany que uns cavallers creuen en amulets, jo trobaria més normal que li resaren a una verge o a Déu,  la qual cosa explicaria que els portaren amagats. Amb això vull dir que ells mateixos reconeixen que es tracta d’una creença pagana, però som tan cabuts i tant indefensos que quants més amulets portem creiem que estarem  millor protegits, però de veritat un amulet ens pot protegir o es tracta d’una espècie d’efecte placebo? Amb els amulets sóc d’aquells que pensen que només es tracta d’un objecte on nosaltres plasmen les nostres esperances de superació i que quan l’agafem és com si ens transmetrien eixes esperances a nosaltres mateixos, amb això vull dir que només es tracta d’una projecció d’ ”energia positiva” cap a un objecte que fem subconscientment i que amb la creença de la seua efectivitat ens fa sentir estalvis.

La creença en les llegendes i en el poder de les animes i dels esperits només em fa reafirmar-me sobre la religiositat existent en l’època medieval i en l’existència d’infern al mateix temps que d’històries que recolzen l’existència de tots els anteriors. 

Les cendres del cavaller

Aquesta vegada vaig a començar a llegir Les cendres del Cavaller de Silvestre Vilaplana. Encara no he començat, però pel que he llegit a la contraportada vos puc dir que es tracta d'un llibre que parla de la vida de l'autor del Tirant lo Blanc, és a dir, de Joanot Martorell.
Segons la contraportada aquest llibre està escrit com si el propi Joanot Martorell ja vell, sense dineres, amics, prestigi... i coneixedor que la mort l'assetja; l'escriguera en forma de carta a Martí Joan de Galba per pregant-li que preserve la seua joia més valuosa ( Tirant lo Blanc) conscient que el món desl cavallers està condemnat a la desaparició. 

He mirat el llibre i com que no té cap capítol, perquè es tracta d'una carta, la dinàmica que seguiré per parlar-vos del llibre serà comentar aquelles coses que més m'hagen cridat l'atenció i m'hagen fet reflexionar.